Aquest dissapte passat es casava LLuís Orquín , un amic meu des de la infància. Pareix que s'han posat tots d'acord en açò de casar-se.
Era l'altre dia quan ens esgarravem els pantalons tirant-nos amb persianes per les escales de la Carrasca, pujavem pel cable de la llum a la teulada de l'escola a agafar pilotes, ens barallavem a l'estiu per a vore qui agafava la manguera quan ens dutxavem, feiem cabanes amb cartrons del Valenciano i fulles de palmera, pujavem dalt de tot del llidoner i pasavem llargues estones xarrant i menjant llidons, anavem a fer caragols, ens unflavem a pegar-nos datilades, corriem pam a pam la muntanya de Santaneta i els voltants... Son tants bons records, i de cop i volta passa el temps i Pum! Pam! i et diu que es casa.
Per una parts te'n alegres molt i per l'altra notes com passa els temps i van tancant-se etapes que no vols acabar de tancar, però el temps no perdona.
Com diu mon uelo Vicent: "Ai Jordi! No hi ha remei... Morir-se o fer-se vell"
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada