Et recorren calorades de cop i volta, i mataries a qualsevol que interferixca al teu pas ( sí, com si fores un mató de discoteca, d'eixos ciclats i sense cap, però sense lo de ciclat). Enganxaries a correr i no pararies fins que se't passara. És una cosa massa, quin estrés i quina burrera més tonta.
Bó, supose que a tots ens ha passat alguna vegada. He d'aprendre a intentar guardar-me el mal humor per a mi, i que la gent que em rodeja no pague res del que no deu. És difícil però ho estic intentant, ja diré si ha resultat efectiu el meu intent de contenció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada